Internacional

‘Financial Times’ considera que Pujol ha sido ‘un modelo a seguir’ para el nacionalismo escocés de Alex Salmond

El rotativo británico califica al ex presidente de la Generalidad de ‘padre del nacionalismo catalán y maestro de la ambigüedad’.

Redacción
Martes, 10 de mayo de 2011 | 16:34

Pujol es 'El secreto catalán del éxito de Salmond', según Philip Stephens en 'Financial Times'.

El responsable de análisis político del Financial Times, Philip Stephens, ha señalado en un artículo publicado este martes -titulado El secreto catalán del éxito de Salmond– que el líder del Partido Nacional Escocés (SNP), Alex Salmond, cuya formación acaba de ganar las elecciones regionales escocesas por mayoría absoluta y ha anunciado la celebración de un referendo independentista, ‘ha tenido un modelo a seguir en Jordi Pujol, padre del nacionalismo catalán y maestro de la ambigüedad‘.

El rotativo británico recuerda que ‘Pujol gobernó durante 23 años como líder de Cataluña despúes del establecimiento de su Parlamento en 1980’, y que ‘su fórmula fue una demanda de independencia que siempre evitó la ruptura completa con Madrid‘.

La ‘amenaza’ independentista de Pujol

Stephens subraya que Salmond ‘ha sido un alumno aplicado’, ya que, ‘como jefe del gobierno en minoría del SNP, permitió que la cuestión de la separación se introdujese en el subconsciente político’. ‘El autogobierno era el destino de Escocia, pero su genial primer ministro no iba a forzar el camino’, añade.

Y explica que ‘Pujol mantuvo la amenaza de un plebiscito [independentista] como una pistola en la cabeza del Gobierno español‘, mientras que ‘Salmond ahora se ha comprometido a apretar el gatillo’.

‘El éxito del SNP se basa en la oferta de la independencia sin la secesión’

Financial Times considera que es ‘demasiado pronto’ como para acabar con el mapa del Reino Unido, aunque ‘también sería imprudente asumir que es seguro el futuro de la unión de 300 años de Escocia con Inglaterra’.

Destaca que ‘el éxito del SNP se basa en la oferta de la independencia sin la secesión, el lujo de autogobernarse sin las consecuencias de la separación’, una propuesta que se sustanciaría en que ‘los escoceses, según Salmond ha dado a entender con su jerga persuasiva, pueden dirigir sus asuntos sin poner en peligro los beneficios que se derivan de la unión‘.

Asegura que ‘un político menor habría tropezado en las contradicciones hace mucho tiempo, pero Salmond es una bestia en el paisaje político británico donde es poco frecuente ver criaturas como esta; tiene inteligencia, ingenio y utiliza las palabras con facilidad’.

El referendo puede reducir la influencia de Salmond en Londres

El diario británico recuerda que ‘la ruptura de la unión apenas se mencionó durante la pasada campaña electoral; el programa del SNP unió la promesa de conseguir más poder económico del Parlamento de Westminster, a la tradicional colección de (dudosas) promesas de transformar los servicios públicos.

Y concluye subrayando que, ‘por extraño que parezca’, la promesa de un referendo independentista ‘bien puede reducir su influencia en el gobierno de David Cameron en Londres’. Así, ‘el líder del SNP ha visto el peligro y ha pospuesto el referendo hasta el final de su nuevo mandato de cinco años; entre ahora y entonces, quiere ganar de Cameron más control sobre los impuestos y el endeudamienteo’.

Temas: , , , , ,

19 Comments en “‘Financial Times’ considera que Pujol ha sido ‘un modelo a seguir’ para el nacionalismo escocés de Alex Salmond”

NOTA: Sean respetuosos con sus comentarios. Se borrarán los comentarios cuyo contenido o enlaces puedan ser considerados difamatorios, vejatorios o insultantes. Recuerden siempre que las formas importan y que hay muchas formas de decir lo mismo. Gracias por participar.
  1. luis - Martes, 10 de mayo de 2011 a las 17:25

    ¿Jugará Londres con fuego y dará, como hacemos en España, más y más poder a los nacionalistas para calmar las llamas con leña bien seca?

    http://www.hermenauta.blogspot.es

  2. joan - Martes, 10 de mayo de 2011 a las 17:28

    Hasta el la perfida albión conocen las malas mañas de Pujol! “maestro de la ambigüedad”…me encanta!

  3. Ciutadànfotut - Martes, 10 de mayo de 2011 a las 18:16
  4. Mariacruz - Martes, 10 de mayo de 2011 a las 18:24

    Decepcionada.

  5. A Mariacruz - Martes, 10 de mayo de 2011 a las 19:42

    Mariacruz:

    Yo no estoy decepcionada, todo lo contrario, cuando en otros Países empiezan a saber dimensionar las estructuras del nacionalismo más ladino y ambigüo, empezarán a divisar una mayor preocupación los Países vecinos.

  6. Eduardo González Palomar (Manlleu -Barcelona-) - Martes, 10 de mayo de 2011 a las 20:17

    Independentismo en cueros vivos

    De un tiempo a esta parte, a los medios de comunicación oficialistas en Catalunya se les ha puesto en el moño traer a colación la actualidad del independentismo en el Quebec (Canadá) bajo cualquier nimio pretexto. Salvo en las interesadas ocasiones, como aconteció hace unos días, en que perdió 45 escaños y pasó a quedarse en cuadro con sólo cuatro. Se conoce que consumado tal descalabro electoral les convino, en la medida de lo admisible, condenarlo al ostracismo mediático. El reverso a semejante proceder corporativo se pudo apreciar al cabo de pocas horas, en cuanto el independentismo escocés cosechó sus mejores resultados en unos comicios. Tiene miga advertir cómo los medios de comunicación oficialistas en Catalunya, sin sonrojo alguno, bajan o suben el diapasón en función de los resultados electorales de los distintos movimientos independentistas en el resto del ámbito occidental (Quebec-Escocia).

  7. XAVIER - Martes, 10 de mayo de 2011 a las 20:28

    s’equivoquen. Que s’informin bé. El model dels nacionalistes catalans és el Kosovo. De fet, totes aquestes “embaixades catalanes” crec que al que es dediquen és a informar-se de les zones residencials més riques de cada pais i de les millors cantonades i linees de “Metro” de cara a planificar l’economia de la “Catalunya Independent”, que s’abocara al 100% a l’exterior: Els homes a robar xalets, i les dones amb la cantarel.la de ” sono una poberina senyora catalanaaaa…” La Nùria Feliu i la Rahola faran duet.

  8. un de tants - Martes, 10 de mayo de 2011 a las 21:25

    Xavier, el teu nivell d’argumentació es acollonant, m’has deixat sense paraules!
    Em sembla que ets l’ideoleg de Ciudadanos, m’ho pots confirmar?

  9. catalán - Martes, 10 de mayo de 2011 a las 21:27

    Estic d’acord amb en Xavier: el model per excel·lència dels catalanistes és Kosovo, un Estat acusat de crims de guerra, d’haver entrenat membres d’Al-Qaida, d’haver afavorit el tràfic d’òrgans i d’haver perpetrat una neteja ètnica contra serbis i gitanos. Aquesta és la mena d”Estat independent que volen els independentistes. Diu molt d’ells.

  10. Independízate del Nacionalismo - Martes, 10 de mayo de 2011 a las 21:45

    Pues nada que abran en Escocia una sucursal de Banca Catalana o de la Caixa “roja”. Alwix abrirá seguro enseguida una cuenta. Y es que los funcionarios no reparan en gastos. Son todos unos idealistas.

  11. Jose Orgulloso - Miércoles, 11 de mayo de 2011 a las 10:57

    El modelo catalán, lamento discrepar con Don Javier, no es Kosovo.

    El modelo catalán consiste en organizar un Kosovo en las Vascongadas y así ellos presentarse como nacionalistas no violentos. Además, mientras estamos distraidos con las treguas de ETA, descuidamos los conciertos económicos, inmersiones lingüísticas, multas, apartheids, etc de los catalanes.

  12. wasp - Miércoles, 11 de mayo de 2011 a las 11:50

    Des de ja temps la independència ha deixat de ser cosa de quatre eixelebrats, comença ser un tema del qual parla la gent i que cada cop més gent ho assumeix com un fet possible, més encara, un fet necessari. Assolir la independència no serà fàcil, tothom n’és conscient, però ja no és un tema tabú.

    Fins i tot persones que abans s’oposaven ho consideren no només factible sinó un fet cap al que estem avocats sense remei.

    Persones com l’expresident de la Generalitat, el Molt Honorable senyor Jordi Pujol i Soley ha hagut de reconèixer públicament que ja no li queden arguments per oposar-s’hi, ell que sempre havia considerat aquesta possibilitat com un tema inassolible, i aquest canvi no s’ha degut a que les raons dels independentistes l’hagin convertit a les tesis independentistes, no, les raons d’aquest canvi provenen de l’actitud espanyola vers Catalunya. Arguments de pes han estat els continus incompliments dels acords firmats entre el govern espanyol i el català per la part espanyola, però la raó més important ha estat la sentència dictada pel Tribunal Constitucional espanyol contra l’Estatut de Catalunya aprovat pel poble de Catalunya en referèndum. També influeix en aquest canvi de mentalitat l’hostilitat que promouen alguns mitjans de la premsa madrilenya. No és cap novetat que la premsa madrilenya mostri un odi cerval vers Catalunya, els catalans i la cultura i llengua catalanes, només cal repassar les hemeroteques de diaris com el monàrquicofalangista ABC.
    La independència ja no la impulsen eixelebrats amb estelades sinó senyors amb corbata formats a prestigioses escoles de negocis i que dirigeixen empreses del nostre país, senyors que recolzen la independència amb fredes xifres comptables, no pas amb sentiments. Ja no són una colla de joves melenuts amb una samarreta amb l’estelada al pit, ara són senyors que impecablement vestits, amb un portàtil d’última generació demostren la viabilitat de la independència amb gràfics i estadístiques.
    Els incompliments espanyols, la sentència del Tribunal Constitucional i que ens toquin la butxaca han convençut a gent que això de la independència no és cap broma.
    L’actitud espanyola continua sent la mateixa de sempre quan Espanya ha hagut d’enfrontar-se a idèntiques situacions, la incredulitat i la incapacitat per entendre que està passant. I Espanya no és la primera vegada que s’enfronta a aquesta situació. Va perdre tots els seus territoris d’ultramar sense comprendre el perquè, ni el com ni les raons. Encara avui dia continuen sense entendre-ho malgrat que parlem de fets succeïts majoritàriament a tot el llarg del segle XIX.
    El dia després de la Independència
    Que passarà el dia després de la independència?. Doncs, després de les celebracions, perquè hi hauran celebracions, la gent tornarà a la seva vida normal, a treballar. La derrota de l’11 de setembre de 1714 hauria d’haver implicat l’enfonsament d’aquest país, caure en l’apatia, però el que va fer la gent va ser primerament enterrar els morts, i immediatament després obrir els negocis malgrat que Barcelona estigués en ruïnes i ocupada per les tropes enemigues. Probablement no hi havia gaire que vendre, tant era, la qüestió era dir-los als ocupants que potser havien vençut militarment però no havien vençut realment, que aquest poble mai es rendeix, sempre torna a alçar-se. Si havent estat vençuts i ocupats militarment, amb una repressió salvatge que va portar a la mort a molts i a l’exili a bona part de les èlits del país, la gent va fer una declaració d’intencions, no amb paraules sinó amb fets, que s’alçaria, i ho va fer després que la ciutat hagués quedat en ruïnes, amb milers de morts i de molts altres obligats a fugir per no patir la revenja de l’ocupant, el dia després de la independència no ha de ser diferent, haurem de reconstruir la nostra economia després desempallegar-nos de la tutela d’un Estat que es pensa que pot faltar-nos el respecte, espoliar-nos i incomplir els acords firmats sense que passi res.
    Amenaces
    Quan aquest assumpte es planteja a fòrums d’Internet, deixant a banda els comentaris escrits amb majúscules – això es considera per se un gest de mala educació perquè les majúscules a Internet s’entenen com crits – per trolls cibernètics espanyolistes que escupen la seva bilis anticatalana i de pas el seu desconeixement de les normes gramaticals de la llengua castellana – la seva llengua, per la que solen tenir molt poc respecte quan escriuen les seves opinions als fòrums, i segurament quan escriuen en qualsevol altre format – sempre apareixen els apocalíptics que ens anuncien totes les desgràcies que cauran al damunt nostre: l’expulsió de la UE, la sortida de l’euro, la pèrdua del mercat espanyol, la divisió de la societat catalana, etc.

    Anem a pams
    La Unió Europea ha anat integrant Estats sorgits del trencament d’altres Estats, nosaltres ja hi som dins, no ens faran fora per després integrar-nos dins la UE. No nego que hi haurà tensions, però creuen els espanyols que la UE no els donarà un clatellot a ells?. I no diguem els altres Estats de la UE que se’n podrien veure afectats directa o indirectament. Si Catalunya s’independitza d’Espanya creuen els espanyols que ells no tenen cap responsabilitat en aquest assumpte?. Doncs, estan ben equivocats. Ja ho sé que l’assumpció de responsabilitats per part dels governants espanyols no ha estat mai un fet que s’hagi produït. Els governants espanyols sempre han cregut que mai eren culpables de res. En cas de trencament d’un Estat la culpa és de totes dues parts, i l’Estat espanyol no fa més que donar arguments per a què es produeixi el trencament. La por a què es produeixi un efecte dòmino en altres membres de la UE pot fer que la UE a qui més responsabilitzi sigui a l’Estat espanyol, no només per no haver fet alguna cosa per impedir-ho sinó perquè en la seva estupidesa típicament carpetovetònica hagin fet tot el possible per causar-la.

    No sortirem de l’euro per tornar a integrar-nos poc després. Haver de crear una moneda pròpia seria absurd quan ja en tenim una. Catalunya no té moneda pròpia des de meitat del segle XIX, quan Espanya va fer una unificació de tot el sistema creant la pesseta. Aquest fet tan rellevant és obra d’un ministre d’origen català que va abordar la creació d’un sistema monetari unificat per a tot l’Estat. Aquest ministre d’Hisenda nascut a Calaf, Laureà Figuerola fou el creador del sistema monetari espanyol unificat que tenia la pesseta com a moneda. Però el més sorprenent és que el nom pesseta té els seus orígens en una moneda catalana de principis d’aquell mateix segle, una moneda que es deia peceta, que va encunyar-se a Barcelona l’any 1808.

    La divisió de la societat catalana si que pot ser un veritable problema, especialment si es instrumentalitzada pels partits polítics i per diversos grups mediàtics espanyols. No dubto que la nova situació generada impliqui que hi hagi persones que decideixin marxar de Catalunya per les més diverses raons, especialment les de no estar còmodes amb la nova situació. Siguem francs, a Catalunya en aquests moments li sobra població, si se’n van els que no se senten còmodes vivint en una Catalunya independent tots hi sortirem guanyant, i tampoc crec que siguin gaires, molts menys dels que alguns catastrofistes anuncien. En castellà diuen que a l’enemic que fuig se li ha de posar un pont de plata, és a dir, que qui no estigui còmode se li ha de facilitar la marxa. Són justament els partits espanyolistes els que fan onejar el fantasma de la divisió, curiosament uns partits que s’atribueixen una representació que en realitat no tenen ja que ells fan la trampa d’atribuir-se la representació de gent de la que no se sap que opinen perquè malgrat viure en el nostre país ni voten ni diuen mai res. Molts catalans tenim una part dels nostres gens vinguts de fora de Catalunya, però d’independentisme és un sentiment que creix tant entre aquells que tenen cognoms catalans com espanyols. Sentir-se català va més enllà de si has nascut al barri de Les Corts (un barri de la ciutat de Barcelona que havia estat municipi independent amb el nom de Les Corts de Sarrià), com qui us parla, o a qualsevol altre lloc del Món. A Espanya no entenen que els cognoms són una herència que ens identifica davant els altres però que som nosaltres els que decidim lligar-nos a un país o a un altre. Aquest país ha estat la suma de gent procedent d’arreu del món, tenim gens de quasi tots els pobles que des de l’antiguitat han trepitjat aquest país. N’hi ha catalans amb cognoms gens catalans que se senten catalans, i també hi ha gent que portant cognoms catalans de soca-rel menyspreen el país. I en podria dir noms de gent molt coneguda amb cognoms molts catalans que ara no paren de fer grans demostracions d’espanyolitat i d’odi contra Catalunya, però és molt lleig assenyalar, es diu el pecat però no el pecador.

    Un temor que crec que podem descartar és la d’una intervenció militar espanyola per restaurar el que ells creuen que és la legalitat vigent, la seva, no pas la nostra. I l’hem de descartar perquè la UE no toleraria que un dels seus membres comencés a tirar bombes sobre la població civil d’un territori que creuen seu, i que a més és part de la UE. Tot i que tinc seriosos dubtes de la integritat mental dels governants espanyols i que potser el seu primer pensament seria enviar els tancs a la Plaça Sant Jaume, per una vegada, una vegada de la que no hi ha gaires precedents a la història espanyola, el seny, el senderi, la lògica i la raó s’haurien d’imposar a l’instint carpetovetònic que tradicionalment impulsa als governants espanyols a arreglar-ho tot amb els canons i no amb el cervell. I no perquè no volguessin fer-ho, és que això implicaria un trencament total entre tots dos països, suposant que aconseguissin imposar el seu desig al nostre per la força les conseqüències serien un trencament emocional amb Espanya total. Fins i tot aquells que encara dubten o que no volen prendre partit per cap opció en l’esperança que la situació pugui ser reconduïda acabarien assumint que amb aquella gent no hi ha res a fer. Es pot seguir el model txecoslovac, partir peres sense una sola canonada i mantenint les relacions o el model iugoslau. El model txecoslovac m’agrada més.

    Un govern poc seriós i un futur govern no gaire amic dels catalans
    Els acords firmats s’han de complir. I el govern socialista espanyol no només no compleix els acords que firma amb el govern català sinó que obertament diu que de moment no pensen acomplir els acords de finançament amb la Generalitat, que si ho fa serà en el 2013 i que la xifra acordada ja la podem anar oblidant. Considerant que d’aquí a un any és poc probable que governin els socialistes espanyols (jacobins), i que molt probablement governi el PP (centralistes), el partit que va presentar el gruix del recurs contra l’Estatut de Catalunya, ja podem suposar que ho tenim molt pelut. Els socialistes ja han deixat clar que ells no pensen acomplir els acords que ells van firmar, i el PP no crec que es consideri obligat a acomplir els acords del govern socialista, sinó ho fan els que els van firmar, ells quina obligació tenen de fer-ho?

    Ho tenim pelut amb aquesta gent. No ens podem refiar d’uns i no podem esperar res de bo dels altres. Si el PP aconsegueix majoria absoluta ja podem anar imaginant que provin de recentralitzar les competències de l’Estat, ho han dit moltes vegades, un fet que crearia friccions entre el govern català i l’espanyol. I no dubteu que ells tenen la batalla mediàtica guanyada a Espanya, però nosaltres podem guanyar la guerra sense fotre un sol tret, amb la raó, no sempre el que crida més i amb més agressivitat guanya, podem guanyar emprant la raó. No hem de tenir por, ja no ens poden bombardejar.

  13. wasp - Miércoles, 11 de mayo de 2011 a las 11:52

    Puntualitzacions sobre les eleccions canadenques i Quebec

    Les recents eleccions canadenques del 2 de maig han estat observades per sectors unionistes al nostre país com un retrocés dels independentistes del Parti Québécois (PQ) i han donat per finida la seva història. La realitat, però, no és aquesta i les errades en l’anàlisi fet mereixen algunes puntualitzacions
    .
    1)El Parti Québécois (PQ) no es presentava a aquestes eleccions. De fet el PQ va ser fundat l’any 1968 i no es presenta a les eleccions estatals canadenques només a les municipals i a les del Québec. És cert que el PQ viu una situació de certa feblesa des de fa anys amb divisions internes i manca de lideratge. I malgrat això obté un 30 % dels vots.

    2)El partit que ha passat de 49 a 4 escons ha estat el Bloc Québécois (BQ). Aquest partit va ser fundat l’any 1990 i, al contrari que el PQ, participa a les eleccions de Canadà on creu que cal tenir influència. Això no treu que les relacions entre les dues formacions siguin fraternals i tinguin similar base electoral. Un dels problemes del BQ és que Gilles Duceppe el dirigia (acaba de dimitir) des de 1997 amb una nul·la renovació interna. Però el BQ no és el PQ sinó que va ser fundat per dissidents quebequesos dels dos grans partits canadencs: liberal i conservador.

    3)El BQ s’ha enfonsat en terme d’escons perdent un 91 % dels escons. En terme de vots ha perdut un 40 %. El BQ ha obtingut, en un escenari molt difícil, un gens menyspreable 23 % dels vots.

    4)El gran vencedor de les eleccions al Quebec és el New Democratic Party. Segons la premsa unionista els votants independentistes han abandonat els seus ideals s’han passat a aquest partit però al Québec l’NDP és el Nouveau Parti Démocratique-Section Québec. De fet els seus militants només ho són a nivell federal (Canadà) però a nivell provincial (Québec) poden ser militants, al mateix temps del PQ o altres partits. En canvi no observen el desastre electoral dels partits unionistes clàssics (conservador i liberal) en un moment de retrocés del BQ.

    5)I la gran paradoxa és que :
    – una part important d’independentistes quebequesos, fins i tot membres del BQ, han recolzat públicament l’NDPQ. Per primer cop la socialdemocràcia podia tenir un paper important al Canadà i, de fet, s’ha posat en dubte què hi van a fer els independentistes al parlament de Canadà ja que, el que cal, és tenir majoria a Montreal i no a Ottawa. De fet s’ha parlat obertament de “infiltració d’independentistes a l’NDP”.
    – la majoria dels 102 escons de l’NDP, concretament 58, els ha obtingut a Quebec i ho ha fet amb un discurs clarament federalista gairebé sobiranista (de fet l’acord entre l’NDP canadenc i el quebequès de 1989 es basava en la sobirania de la belle province).
    – Moltes anàlisis parlen prou clar: el BQ s’enfonsa però els independentistes no o bé: els electors no han votat contra la sobirania sinó a favor d’un gir d’esquerra. Per cert, gir que no es donarà ja que la dreta ha guanyat les eleccions.
    Una de les possibles conclusions és que l’independentisme quebequès no està afeblit però els partits que el pretenen representar-lo s’han de renovar.

  14. RAGAPE - Miércoles, 11 de mayo de 2011 a las 13:46

    Lo más recomendable es que Salmond empiece ya a tratarse la demencia senil, porque es su evolución natural, y estas cosas cuanto antes se traten mejor pronóstico tienen.

  15. Romualdo - Miércoles, 11 de mayo de 2011 a las 14:55

    Wasp:

    Sólo dos cosas. Pujol ha jugado como se dice en otro hilo a la ambigüedad. Si era o no independentista no lo sabremos nunca porque eso lo llevaba en su fuero interno. Lo que tenía claro es hacia dónde quería llevar a los ciudadanos y lo ha conseguido. Hacia la confrontación con el resto de los españoles para, desviando la atención de los ciudadanos de Cataluña, poder hacer y deshacer a sus anchas.

    Yo personalmente creo que Pujol jamás creyó que pudiera conseguir tanto. Y por otro lado es cierto que, no ya un Estado, un político que no cumple sus compromisos no merece ese nombre. Y aquí volvemos a Pujol. Él recomendó el voto afirmativo a la Constitución Española, él aceptó el Estado de las Autonomías dentro de ese marco. Y constantemente ha ido forzando y tensando la cuerda para romperlo con el pretexto de que no ceder ante él era ir en contra de Cataluña. Y le ha dado resultado.

    Conoce muy bien al género humano, sus ambiciones y sus miserias, las ansias de gobernar y el papel decisivo que como partido bisagra en el Congreso le concedía la Constitución Española.

    Donde los demás políticos vieron la ocasión de que cupiéramos todos los españoles él y los nacionalistas vascos vieron un punto de partida para ir asumiendo cada vez más cuota de poder y condicionar la política para toda España.

    Pero ya no puede ocultar más sus cartas y su responsabilidad en la división de los catalanes y los españoles, en el control de la Administración Pública, en el despilfarro, en las subvenciones. Por eso ha dicho ya públicamente: Antes no era independentista pero ya no tengo argumentos.

    ¿Cuántos catalanes y cuántos en el resto de España pueden decir hoy, hartos de todo esto, yo no era centralista, yo había creído en el Estado de las Autonomías pero hoy no tengo argumentos para rebatir al centralismo precisamente porque sé a dónde me están llevando los que nunca creyeron en el Estado de las Autonomías y lo hicieron para utilizarme?

  16. JPJ no es d'enlloc... - Jueves, 12 de mayo de 2011 a las 16:42

    Alex Salmond lleva a píe de cañón desde los 70… el modelo no es el mismo. Pero se olvidan siempre que en la prensa británica nos gusta soltar una para fomentar el debate cada día. Alex Salmond nunca ha escondido que era independentista (otra cosa es el antiguo conflicto monarquía si, monarquía no en el seno del SNP)… Margo MacDonald posiblemente era mas de la tónica de Pujol. Salmond nunca goberno siendo uno de los partidos menos votados, Pujol si.

    Tienen que entender que el SNP nunca ha estado totalmente de acuerdo con la idea de ‘Devolution’ (lease autonomías) hasta que se vío como una posibilidad para la independencia… y todo esto tiene que ver con un proceso algo mas largo y con mucha mala leche que viene de los 70. (Historia muy larga, pero digamos que Devolution, visto como una forma de aplacar los ánimos escoceses aun no se llego a parir bien en el parlamento de Westminster, y aun cuando fue sacada la ley a referendo se puso una clausula mas, perdido el referendo los del SNP votaron con los Tories (Margaret Thatcher) para hundir al gobierno de Labour… desde ese día estos dos se llevan a muerte).

    Es mas, en el ‘National Convention’ coalición por Devolution no tenía mucha participación del SNP, Jim Sillars quizá, pero el ya venia de la izquierda. No se, las comparaciones son algo bochornosas.

    Pero bueno, puestos a currarse Op pieces cuando uno se aburre, los anglos los van pariendo así. No es nada nuevo. Y de todos modos, a Salmond creo que le importara un pepino, oiga.

  17. JPJ no es d'enlloc... - Jueves, 12 de mayo de 2011 a las 16:46

    Pero Escocia si que puede copiar a Kosowa… tenemos guerra religiosa con hostias entre católicos y protestantes… con lo gracioso del caso que la mayoria de catolicos, y pro irlanda, son bastante reacios a vivir en una Escocia protestante que siempre les ha tratado como ratas…

    Miren si no con el reciente envió de bombas al entrenador del Glasgow Celtic que la mayoría de medios ingleses lo tratan de manera ecuánime, y los de Escocia casi dicen que es culpa del entrenador…

    Si, Kosowa es el modelo a seguir… sin lugar a dudas.

  18. Mariacruz - Viernes, 13 de mayo de 2011 a las 08:16

    A MARIACRUZ ” NO DECEPCIONADA ” ( Martes 10.mayo )

    “Jordi Pujol, padre del nacionalismo catalán y maestro de la ambigüedad‘.

    El rotativo británico recuerda que ‘Pujol gobernó durante 23 años como líder de Cataluña despúes del establecimiento de su Parlamento en 1980′, y que ‘su fórmula fue una demanda de independencia que siempre evitó la ruptura completa con Madrid‘.”

    ————————————————————

    Decepcionada de este señor.Por su ante-pasado, pasado y ahora su presente y ya no hablo de futuro, ….

  19. Mariacruz - Viernes, 13 de mayo de 2011 a las 08:20

    Para cuando una Tesis Doctoral, sobre los dańos morales económicos sociales y otros, que los españoles se han autocausado, por el rencor, el odio, la venganza, y la tozudez, en resumen por la falta de suficiente inteligencia.

Suscripción RSS a los comentarios de esta entrada.