Per respecte i quan no era obligatori vaig aprendre català llegint diaris, revistes, llibres, i parlant amb la gent de casa nostra, però per pròpia voluntat.
Quan a vosaltres uss van començar a obligar a treure el Nivell C de Català i a les escoles us el donaven sense garanties que sabesiu o tinguèssiu ben apresa la lecció, i ara volen imposar que si no tens la parla catalana no et donen feina, però en realitat s’ho fan als immigrants. Veus que sí s’utilitza l’argument de la llengua, i que són els mateixos que no volien ni volen que el català sigui la llengua preferent dels catalans, i això veig que és imposició.
Quan el meu pare, i molts d’altres van anar a l’Argentina, ja parlavàben castellà, pero quan es trobaven parlaven català. No et dolis per mi. Parlo el que vull, el que sento, i si em comunico ni m’adono si l’altre parla un altra llengua, no intento imposar cap.

Però deixant el dolor que he causat, fins ara ningú ni ninguna m’ha donat un element de judici que no sigui una opinió subjectiva i sense contrast concret per una anàlisi amb validesa.

Si no hi ha aquests elements, no és possible un diàleg de discussió del que estem d’accord o del que no estem d’accord.

Si en aquest sentit no es pot aportar a una discussió amb nivell de valoració, és a dir una vegada que cadascú ha fet la seva pròpia experiència, ha extret unes experiències, i d’aquí en endavant aquestes el serveixen per fer-s’hi un panorama i triar un camí. Però el únic que veig és que tots segueixen igual que el començament, però fent-ho públic.
Les excepción no són la regla, és veritat, peró són el model que la premsa del sistema publica, malauradament, és la experiència directa i general que en tots aquests anys vaig treien del meu contacte directe amb la realitat, la gent, la vella i la jove, els traidors a les idees i els que sense haver-les tingut mai intenten imposar-les-en-les sense compassió i sense basaments. No em dóna una esquerda per poder veure una llum en l’horitzó.

Apreciada Sol, lamento que et lamentis per les meves idees, amb 60 tacs jo no n’estic per callar i comprendre que els demés puguin estar equivocats i que quan jo parlo em manin callar.
Demanava explicacions que justifquin que estic equivocat, no consol perque no penso com d’altres.
No envio ningú a callar, dic el que penso i l’argumento.

Si amb els mateixos arguments dels explotadors que detenten el poder al estat central anem contra els patrimonis culturals dels pobles oprimitis per aquest estat que abans no havia passat, en acabar la reconquista, del que ara es coneix com a València, que n’era part dels països catalans. Com podem dir que som d’esquerres i parlar d’alliberament nacional només quan els procesos es duen a terme molt lluny de casa nostra?

Si de cas a les trinxeres repulbicanes, abans que la Generalitat perdés tot el poc poder que tenia, negat i reprovat pel govern central de l’Espanya Republicana (española), no era plena de catalans, murcians, anglesos, nord-americans, i lluitadors internacionalistes que s’entenien en la llengua que fos i sense imposar cap altra llengua, perquè lluitaven per una revolució?
Perquè creien que feien una revolució mentre les estructures del poder polítc els hi deien que primer facin la guerra i després parlin de revolució?

És semblant els comentaris que puc llegir ara. Els catalans s’entenen en castellà! Gran deducció, si t’aguèssin tingut obligant-te durant 40 anys a adreçar-te a les forces d’ocupació que eren espanyoles, en espanyol, tan sigui a l’administració com a les policies. Ara passa algo que dona la raó a qui va escriure això. Em va passar en quant va començar el desplegament dels mossos d’esquadra, anant cap a Platja d’Arò m’hi vaig adreçar a un agent a la carretera parlant la llengua de la gent d’aquí, la de la generalitat restituïda i em va demanar que parli en Cristà! Igual que feia la Guàrdia Civil, o els grissos.
Si et faig cas a tu, haig d’acceptar que tot això de generalitat, normalització lingüistica, catalans tots, bancs catalans i la punyeta, no és pas més que un engany, un parany per els que es sentin cómodes amb la possibilitat de poder parlar català perquè hi ha una llei que aixìo ho diu. Però la realitat és el que dius tu, aquí tant els catalans que canvien la llengua per poder vendre un producte, com els que es venen els mateixos, es comuniquen en espanyol. Però dona’m una explicació igual que demanen arguments i no consignes en l’escrit d’en Vendrell.
No vull discutir per discutir, penso d’una manera, sento d’una manera però no tinc una explicació erudicta del perquè. Em sento català, i em fa mal que algú qu ees digui català justifiqui que es trituri una llengua o es prohibeixi amb la seva conducta, que sigui la de normal comunicació. Passo dels partits del sistema, diguin el que diguin que són. Perquè sé el que són, PARTIS delo SISTEMA. El sistema capitalista amb les diferents formes que es donin en cada territori sota la seva administració. Però no em puc deixar de sentir-me menystingut per sol fet que em diguin: -Què fas parlant en català si ets argentí? Els catalans com els de Bilbao els hi contesto, seguim sent-ho haguem nascut on hagim nascut.
Però és prou argument per explicar que primer ens obiguen a parlar en altra llengua, com els ianquis als Comantxes o els espanyols als Maputxes, després ens imposen unes lleis, anul·len sense respecte les d’aquí fins que arriben els catalans que diuen que parlem en castellà, ni en anglès, ni en esperanto, EN CASTELLÀ, perquè les banderes en desuniran?
Si primer tenim en clar que ningú imposarà res a ningú, que cap català anirà a Estremadura o a Andalucia, ni encara a Madrid a obligar-los a parlar en català; encara que hàgim fet una revolució entre tots els treballadors, parlin la llengua que parlin, i entenent-nos perquè tots volem el mateix, sense que ningú ens obligui a casa nostra a deixar la nostra bandera, ni ens imposi a posar les de fora que ens volen fer agenollar.
Perquè amb orgull penjem les ikurrinyes, les banderes galegues, i les asturianes, les cubanes, i ens semtim prou a gust entre els que lluiten per l’alliberament, menys amb una bandera que ens la imposin en nom d”un paràgrafs escollit d’alguna obra d’Stalin. Tot de nou, vol dir TOT de NOU. No vinguin els joves a discutir amb un vell amb els arguments dels falangistes que van entrar per la diagonal el 1939.

Alwix, no tiene usted ninguna razón para mandar cerrar la boca a Lola como lo hace. Claro que puede establecerse paralelismo de “agravios” (ambos infundados) entre el dúo Cataluña-España y el Barcelona-Cataluña. En ambos casos hay ‘déficit fiscal’ y en ambos casos es justo. Los habitantes de territorios ricos cotizan al fisco más de lo que reciben. Existe fiscalidad para que haya redistribución. La teoría del expolio es falsa. Que Pujol salga ahora con eso da pena. El separatismo es feo. Hay que unir, no separar.

Desmuntar un argument és una mica més difícil.

El fet de que perque l’ expoli implica un poder, no vol dir que allà on hi ha poder tingui que haver expoli necessariament.

En una Catalunya independent podria haver expoli o no. Tot depèn de la direcció d’aquesta redistribució es fés com una imposició o com una negociació.

Si Barcelona utilitzés el seu poder per enriquir-se a base d’empobrir les comarques perifèriques. Si els representants electorals d’aquestes comarques es neguessin a seguir pagant i malgrat això se’ls obligués, si que hi hauria expoli.

Però no sempre redistribució implica expoli. Per exemple, a Europa hi ha redistribució, però sense cap expoli. Els estats de la Unió negocien i pacten. Alemanya paga i espanya cobra, però no tot és voluntari.

Jo sempre he dit que defenso per Catalunya dins l’estat espanyol un sistema igual de just que el d’aquest estat a l’Europa Unida. Cooperació i redistribució, però voluntària. Brusseles no amenaça a ningú amb tancs ni es prohibiria cap referendum per que cap membre en sortís.

Suposem que Catalunya és independent. Suposem que hi ha un govern català que és l’únic que té poder per recaptar impostos i per repartir inversions.

Repartirà aquest govern català els diners que ha rebut de forma absolutament equitativa?? Rebrà cada comarca en inversions els mateixos diners que ha aportat en forma d’impostos?? I cada municipi? I cada carrer de cada poble??

Evidentment que això no serà així. I ara ja tens el poder (català) que et mancava. Diràs que “Catalunya” està expoliant la comarca xxx o el municipi yyy??

Llavor a catalunya no tenim un parlament que aprova uns pressupostos i una redistribució territorial dels mateixos?

SI!! Doncs es lo mateix que a la resta d’Espanya, Si n’hi ha espoli a un lloc també a l‘altre.
així que calla i deixa de dir burrades que fas pena, o pot ser tu siguis un ganàpia espoliador dels barcelonins?.

Els defensors de l’expoli que patim els catalans per part d’espanya l’intenten justificar amb el vell argument de “mal de muchos consuelo de tontos”. Però és una patranya fàcil de desmontar.

Perque hi hagi expoli cal que el que rep els calers ho faci gràcies al seu poder i en contra de la voluntat del que els perd que ho considera una injustícia.

Per això no té res a veure amb la diferència amb la solidaritat ni molt menys amb la redistribució.

No pot parlar-se de que una província o un municipi són expoliadors perque no tenen poder per ser-ne. Com a molt es pot dir que són afortunats en la distribució que fà un altre.

A l’estat espanyol, només pot expoliar el govern espanyol perque és el que té el poder.

llevamos tanto tiempo asimilados por el sistema que exigir reformis en el sistema como hacen estos indignados se les llama antisistema.

a este paso la Sr. Aguirre será tachada de marxista.

Alwix,
ni puto cas, a la merda tu i tots els posafronteres com tu

Si del que es tracta és del “diferencial entre el recaptat i l”invertit”, aquesta diferència la pots establir a nivell de comunitats autònomes, però també es pot fer a nivell de províncies, de comarques o de municipis. És indiferent que el repartiment es faci des de Madrid o des de qualsevol altre lloc; el que comptaria és, simplement, el saldo entre impostos recaptats i inversions rebudes.

Llavors, es tractaria de veure si, a la província de Lleida (posem per cas) o a la comarca del Berguedà o al municipi xxx es recapta més de que s’inverteix o a l’inrevès. Òbviament, en alguns casos el saldo serà positiu i en altres negatiu. Per tant, si és vàlid dir que “Espanya” expolia a “Catalunya” també serà vàlid dir que el municipi xxx expolia al municipi de Barcelona (o a qualsevol altre de Catalunya o d’Espanya) o dibuixar un mapa de províncies expoliades i províncies expoliadores.

Lola, segueixes sense entendre res.

No hi ha dèficit entre Barcelona i Catalunya, perquè el dèficit es refereix al diferencial entre el recaptat i l’invertit, i com hauries de saber, l’estat recapta directament el 80% dels impostos a Catalunya.

Així que deixa-ho còrrer.

Cal deixar una cosa clara. L’estanquera dividieix als catalans perque n’hi ha que la volen i altres que no i va ser la bandera franquista. La bandera republicana també dividideix perque molta gent no l’accepta. L’estelada també divideix perque hi ha independentistes i altres que no.

Però que jo sàpiga la bandera catalana no divideix a ningú. De dreta a esquerra i de l’espanyolisme a l’espanyolisme TOTHOM l’accepta com a símbol.

Fins i tot la falange, ciudadanos, el pp o upyd la utilitzen sense cap problema. Potser ho fan obligats perqueno els hi diguin anticatalans, però la qüestió és que ningú la critíca obertamente.

Dir que la senyera divideix als catalans és una bestiesa. I si els divideix seria entre un 1% i un 99%.

Lo que ha demostrado el movimiento de los Indignados es que todos los habitantes de España tenemos los mismos problemas. El fet diferencial de este movimiento es que no hay fet diferencial: en Valencia, en Bilbao, en Barcelona y en Sevilla muchos lo estamos pasando mal y no creemos que las banderas vayan a arreglarnos la vida.

Aprovechar esta marea de indignación para sacar a la calle banderas que sólo dividen es hacerle un flaco servicio a una causa que es más noble y más genuina que el oportunismo nacionalista.

Lo que yo constato es que el nacionalismo catalán ha establecido una curiosa alianza con La Razón y La Gaceta para insultar y calumniar a los Indignados: unos acusándoles de españoles y los otros de sediciosos. Esto da para pensar

Penso que aquest fet diferencial no per evident, no ha de ser menys remarcable. Dit això per sortir de la crisi i fer un salt qualitatiu important hem d’aconseguir que tot el poble treballador català es posi a moure en aquesta direcció.

Aquestes manifestacions són importantíssimes, com també ho és el fet que més de 250000 persones votessin a la Consulta Popular SOBRE la independència només a Barcelona. Aquest és el país que tenim.

Ara més que mai cal explicar que per sortir de la crisi amb polítiques de transformació social des d’una òptica d’esquerres i popular és imprescindible lligar el dret democràtic de l’autodeterminació del poble català.

I a la inversa, a aquells que reclamen la independència dels Països Catalans, caldrà insistir-los que si aquesta reclamació no va acompanyada d’una transformació democràtica i social des de la base i des de l’arrel tampoc no se sumarà la majoria de la població, el poble treballador català.

Som els humils els que ens de beneficiar d’aquesta transformació d’aquest camí de lluita i alliberament. Ni la caverna monàrquica espanyolista ni el Cercle d’economia nacional! Ens cal una alternativa participativa i popular.

me boy ha permitir colgar tu comentario en otro foro

gracias y salud

una abrazada muy fuerte.

sencillamente, impresionante tu analisis

Pregunto:- ¿es que en Cataluña no hay territorios que necesitan también esa solidaridad para poder mantener unas infraestructuras que habitualmente pagamos los barceloneses?

¿Qué hacemos? Nos independizamos de ellos también siguiendo la lógica del discurso de l’expoli?

http://www20.gencat.cat/portal/site....Lang=es_ES

Mientras los que acampen, hablen, salgan a la calle y protesten sean los mismos que están solos, sin trabajo y sus familias, que ya no pueden mantener un determinado tren de vida, sea lo general del movimiento, hablar de clase obrera, es decirle tigre al gato.
Esos movimientos de clases medias, transversales, en otra época más específicamente denominados personas en las que prevalecen las formas y las ideas de la pequeño burguesía, no paran el funcionamiento de un país.

Cuando en una de estas manifestaciones veamos que se adhiere y se incorpora una columna obrera de alguna fábrica con trayectoria de lucha sindical, podríamos pensar que el movimiento tienda a cuajar.

Pero debería ser a la inversa, los obreros organizados protestando y los desclasados, pequeña burguesía, proletarios sin organización, individualistas y con el sueño de dar el pelotazo o ganar la quiniela, desentacantados por los engaños que ellos mismos se quisieron tragar, indignados al final, sean quienes les sigan y se adhieran.

No se puede hablar de peligro para el sistema, y menos de revolución. En realidad, estos movimientos solo hacen que legitimar el sistema, por que demuestran que las “libertades democráticas” son respetadas a estos extremos.

En la pampa cuando una vaca come demasiado pasto (hierbas) se dice que se empasta, la vaca se hincha y deja de comer, su destino sin la participación del ser humano, sería morirse. Porque ese sistema harto de comida que no puede digerir, va a explotar, y la mente privilegiada del más tonto de los humanos sabe que hay que darle salida a toda esa tensión, entonces el gaucho coge un cuchillo, y se lo clava en el cuajo entre las costillas.
No la mata, porque surje un chorro de aire fermentado con restos de hiervas sin digerir y espuma contenida que no pasaba del cuajo al estómago de la vaca. A eso le dicen “chuzar” la vaca.

Los indiganados son la chuza a la vaca del sistema capitalista. La salida, el escape de gases de la presión acumulada, pero está muy lejos de ser la solución definitiva para el poder establecido. Se trata de ganar tiempo.

Mientras el sistema no sea capaz de revolucionar los medios de producción (y ha demostrado que solo lo será si destruye. Para volver con los mismos bienes pero con un mercado potencial que se quedó sin bienes de consumo porque fueron destruídos por una gran hecatombe o una guerra provocada y necesaria para el sistema, porque hay menos pero con capacidad para adquirir y revitalizar el sistema, acabando con esta crisis de “superproducción y exceso de stocks”, y los que podían protestar ya murieron en la contienda, los que quedan todavía tienen el miedo en el cuerpo, aunque con menos mercado que después de la segunda guerra mundial, (ahora no tienen ni a la China ni el sudeste asiático, ni a Japón), hay posibilidad de revitalizar el sistema por un espacio de tiempo más corto que el último que se dió hasta ahora, y que se aguantó a base de pequeñas guerras locales, para que las herramientas de destrucción hicieran su trabajo y quienes las fabrican puedan seguir manteniendo la hegemonía de los EEUU por la fuerza de su poder militar.
Mientras, los trabajadores en general los asalariados, y el núcleo del proletariado en particualr, la clase obrera industrial, la que de verdad mantiene la creación primera de la esencial plusvalía, esa que empezó a ser diezmada con las políticas de entrar en Europa destruyendo aparato productivo: Altos Hornos, Sagunto, ¿recordais?, astilleros, etc. aún siendo menos, son los únicos que si organizadamente en torno a los auténticos intereses de la classe obrera, logran ser claros, precisos, comprometidos y audaces, serán seguidos por los vacilantes que se creen que por sacrificar un día de playa obtendran la bendición de los gestores del poder en el gobierno y éstos darán marcha atrás en todo lo que vienen haciendo con mano dura hasta ahora.

Eso es ilusorio, ellos son idealistas, y no dejan de ser funcionales al sistema. Así el sistema podrá reprimir con todo, cuando los que auténticamente pongan en peligro al sistema digan que aquí están ellos y que no hay Cayos Laras, Redondos, ni Cocos ni Ugeteros, ni anarcosindicalistas desocupados que los representen más que ellos mismos y sus asambleas por empresa, por ramo y oficio y la coordinación que se den para organizar a la clase en general.

Entonces habrá a quien seguir, y podremos hablar de que puede haber un proceso revolucionario. Pero no por mucho hablar, por mucho buscar atajos, por mucho dejar contentos hasta a los banqueros del Santander….je, je!, si esto fuera una revolución a ese que invitó a bajar a la plaza se lo hubieran llevado para desaparecerlo y ni siquiera hubiera salido en televisión.
No hay atajos, no se pueden quemar etapas, habrá que pasar por todas, y ahora se está en una etapa de recuperación de conciencias, para poder partir hacia un proceso de concienciación generalizado que permita acumular fuerzas. Falta mucho y falta poco, si la situación de fallida del sistema continúa, si siguen presentes los elementos objetivos, solo falta que el factor subjetivo, supere la inercia, y que si hay auténticos revolucionarios entre tantas organizaciones que alguna vez dijeron ser comunistas y que ya todos saben que ni siquiera se merecen la letra del comienzo, si se crea el núcleo dirigente, al que sigan los más concientes porque no se equivoca, no porque mande ni reciba oro de Moscú, sino porque es consecuente, utiliza bien las herramientas ideológicas y acierta en el diagnósticos de la situación y valora correctamente la correlación de fuerzas. No serán nadie de los de antes, los bandos están definidos, de un lado díganse comunistas, socialistas, de centro o de derecha: son los partidos del sistema que aplican lo que les mandan sus amos, y del otro el pueblo trabajador y la clase obrera que hasta ahora brila por su ausencia.

Que alguien refute esto con argumentos concretos y objetivos, no con idealistas consignas de Una Grande y Libre.