Diumenge, 4 de desembre de 2011

A Catalunya tot lliga, sempre

La presidenta del Parlament instaura la censura a la cambra prohibint-li expressar al diputat Alfons López Tena que Espanya ens roba, i la massa idiotitzada, amb una bona colla de periodistes al capdavant, es fixa només en què López Tena diu que aquesta presidenta es va vestir com una “mamarracha” a la contraportada d’El País.

Mònica Terribas es comporta com una covarda i és còmplice de les pitjors pràctiques a TV3, deixant els informatius en mans de gent de la pitjor espècie i contractant només productores amigues perquè facin programes; i després es permet de fer-se la Joana d’Arc i la defensora d’una TV3 que ella mateixa s’està carregant amb la seva mediocritat i la seva mala fe, aferrant-se al càrrec sense cap integritat i sense cap generositat, i fins i tot amb decisions que si jo fos el seu cap consideraria poc lleials a l’empresa i la despatxaria immediatament. Potser no és corrupció legal, però és corrupció moral, i en el que fa hi ha l’ànim d’afavorir persones molt concretes i amb motius molt concrets.

Xavier Bosch també es permet de donar lliçons a Convergència i Unió des de la seva columna al diari Ara, dient que Mas i Duran es volen carregar “la millor eina del pujolisme” (en referència a TV3), quan ell és el primer que perjudica els interessos de la casa amb el seu programa infumable, de molt poca qualitat. Molt poc valent, de cap interès, amb convidats que sempre són els mateixos i sempre diuen el mateix i amb entrevistes de cap profunditat. Sempre la mateixa propaganda contra els mateixos, el mateix somriure per sota el nas, la mateixa resta de caca que un nen gracioset ha deixat als calçotets. A Duran li va preguntar quant cobrava per influir a Madrid i si jo fos Duran li presentaria una demanda i naturalment faria el que fos perquè li retiressin el programa.

No és la primera vegada que Xavier Bosch perjudica TV3. També la va perjudicar quan era director del programa “Un tomb per la vida” i al vuitè programa va dimitir “perquè el Puyal em cridava”. Joaquim Maria Puyal i Ortiga havia arriscat tot el seu prestigi professional nomenant Bosch director del darrer programa que presentà, i Xavier Bosch, sempre inconscient, sempre inconsistent, sempre capritxós, sempre amb el seu somriure de conill, va correspondre a la generositat del mestre abandonant-lo, tirant la pedra i amagant la mà, deixant penjada tanta gent que havia confiat en ell. I tot per un caprici, i tot per no saber aguantar com un home, i tot per no saber estar a l’alçada de les circumstàncies, aquesta alçada que ell tant reclama als altres però que mai no és capaç de demostrar.

Tampoc no va ser capaç de demostrar-la quan va ser director de l’AVUI. Va cometre la frivolitat de nomenar director adjunt del diari a Toni Cruanyes, a qui David González, llavors subdirector del diari i que ara revisa les traduccions al català de La Vanguardia, batejà amb l’adequat sobrenom de Tinki-Winki, en referència al teletubi del bolso. Va cometre tal frivolitat, cal dir-ho, perquè la seva exnòvia, precisament la Mònica Terribas, (tot lliga, sempre) va demanar-li que col·loqués el seu amic. Bosch + Terribas = Cruanyes, i encara té l’exparella la immensa barra de donar lliçons d’estimar-se les coses, quan ells dos són els primers que les degraden. Una vegada més, Bosc, amb la seva manca de principis i de sentit de l’honor, va plegar de director de l’AVUI amb l’excusa que el llavors president executiu, Antoni Cambredó, “és un imbècil”. Tothom ho sap, que el Cambredó és un inútil, tothom ho sap, i tothom ho sabia molt abans que el Xavier Bosch conspirés per ser director de l’AVUI –i fer-ne fora el Vicent Sanchis- i després que plegués i ens deixés de director el Toni Cruanyes, que és al periodisme el que la perruca és a una llarga i flonja cabellera.

Algú amb el currículum del Bosch, algú amb aquest full de servei tacat de tantes taques i tan pernicioses, de veritat es creu amb dret de pontificar, amb dret de donar lliçons?

Aquesta és la Catalunya que tenim. La Catalunya Bosch, que diu que mai no ens podrem estimar del tot Josep Pla perquè era un espia franquista. La Catalunya Bosch, que en tot s’ha equivocat, que tot el que ha tocat ho ha espatllat, i encara es permet el luxe de pontificar, i de fer-ho a més a més des d’un programa pèssimament pensat, presentat sense cap gràcia i que adorm les cabres. Un programa que te l’ha donat la teva exnòvia i que serveix per “blanquejar” diner públic, perquè després el puguis invertir al diari Ara. Ens coneixem fa massa temps, tots plegats. La indignitat ve de molt llum. La tenebra, la trama.

Què t’hi jugues que quan per fi fotem fora la Terribas de TV3 acaba a l’Ara? Dirigint-lo, molt probablement, donant per acabada d’aquesta manera, la innocentada d’haver tingut de director aquest pallasset del Carles Capdevila. Què t’hi jugues? A Catalunya tot lliga, sempre.

Fa molt de temps que els que més lliçons donen, a Catalunya, són els que més mal li fan i els que més se n’aprofiten. Que la presidenta De Gispert parli de mantenir les formes té també molta gràcia, quan el primer defecte formal és ella, la seva preparació, el seu nivell de català, la seva capacitat intel·lectual que només pot fer-te pensar en la limitació i en el sentit clínic del terme.

Que Núria de Gispert parli de mantenir les formes és per pixar-se de riure, sobretot quan veus com parla, com llegeix, la infinita indigència intel·lectual de què fa gala i en fi, la degradació de la presidència del Parlament que el fet que ella l’ocupi comporta. Si com a mínim s’estigués callada! Si com a mínim el Bosch i la Terribas callessin. Però no, no hi ha manera. Tot ho embruten i sempre xerren. Em pregunto d’un treuen la barra, d’on treuen el nervi.

Mentre a Catalunya continuem segrestats per aquesta mena de discursos i per aquesta mena de gentola no avançarem, i tot contribuirem a embrutar-ho com ho fan ells. Tot contribuirem a fer-ho malbé tal com la Mònica Terribas ha convertit TV3 en un pamflet antisemita, socialista i antiamericà, tal com Xavier Bosch es va carregar l’AVUI amb la seva extrema frivolitat, tal com Núria de Gispert degrada la presidència del Parlament amb la seva presència insuficient i sectària, lamentable en tots els sentits de la paraula i del tot allunyada d’allò que coneixem com a dignitat institucional.

Mentre ens creguem aquests pirates, aquests farsants, i fem del seu clavegueram el nostre paradigma, les rates i la pudor són l’únic destí que ens esperem. Més o menys com fins ara. Quin fàstic!

Divendres, 18 de novembre de 2011

L’Ara i els seus diners

Una de les eines més eficaces, i més elementals, per privatitzar diner públic al món del periodisme català és que t’ofereixen un programa a TV3. L’exconseller Tresserras va considerar que ERC necessitava un diari, i la manera que va tenir de pagar-lo, o de pagar-ne una bona part, fou fent que tota una sèrie de personatges tinguessin un programa a TV3. Els dos casos més paradigmàtics són l’Albert Om i el Toni Soler, que s’han fet d’or amb un sol client. Tot i que també hi ha el Bassas. Tot i que també hi ha la Bibiana Ballbé. No tinc temps per mirar si n’hi ha més.

Tot això és un circuit, una trama. L’Oriol Soler, l’editor del diari, és un dels pocs que està net: va veure amb simpatia com ERC li feia la feina bruta, i tot i que va acceptar-la encantat de la vida, d’això no se’l pot culpar perquè seria filar massa prim. I a més a més cal reconèixer-li el punt d’honor d’haver tret el diari l’endemà de les eleccions. Impecable jugada, sí senyor.

Però cal dir que el diari Ara rep diner públic: i tant, si en rep. A més de les subvencions que li pertoquen hi ha les aportacions d’alguns dels seus accionistes, que intencionadament i calculadament s’han fet d’or a TV3 perquè tinguessin els diners suficients per patrocinar part de l’aventura. Per això l’Ara és poc equànime, i en el fos poc interessant, perquè se li veu el cartró, perquè se li veu la trampa, perquè tothom escombra cap a casa, perquè llegit un columnista els has llegit tots –amb ben poques excepcions- perquè sempre som allà mateix, perquè la cantarella és sempre la mateixa, entre els indignats i la tonterieta de l’esquerra, entre la pedanteria de la falsa modernitat i una total incapacitat per entendre com funcionen en realitat les coses.

L’Eva Piquer va dir que mai no escriuria a l’Ara mentre el seu marit en fos el director i vet aquí que ja tenim la intensa perruquera d’El Colt per tot arreu.

Un diari que està dirigit pel Carles Capdevila no és un diari: és una broma, com ell mateix, com la seva manera d’escriure, i anava a dir que de pensar, però atribuir-li raonaments seria un excés.

A Catalunya sempre hi ha algú que et pren el pèl i algú que s’ho creu. L’Ara ha estat en aquest sentit una bona presa de pèl, tal com ho ha estat TV3 i la suposada professionalitat de la Mònica Terribas, que ha assegurat el negoci a alguns periodistes per indicacions estrictament partidistes i polítiques. La infàmia i la indecència que la Mònica Terribas ha representat caldrà estudiar-la a les universitats. De periodisme i de dret. Quin escàndol.

L’Ara és un diari polític i sectari. Per això ven el que ven i per això, també, no és capaç de crear cap influència i ningú no te’l comenta enlloc i no és res. Bassas, Om, Soler, etcètera han de tenir molt poca vergonya, i de fet ja es veu que el producte que ofereixen no pot ser el d’una persona ni gaire honesta ni gaire intel·ligent. És aquesta Catalunya llefiscosa i amanerada, vençuda, frívola i irresponsable, somriure de conill, de pensament feble i que és la precisa explicació de per quin motiu som allà on som.

TV3 és una màquina de privatitzar diner públic i de fer-ho sempre amb una intenció molt concreta i per afavorir uns interessos de persones i d’empreses molt concrets.

L’Ara i els seus diners

Una de les eines més eficaces, i més elementals, per privatitzar diner públic al món del periodisme català és que t’ofereixen un programa a TV3. L’exconseller Tresserras va considerar que ERC necessitava un diari, i la manera que va tenir de pagar-lo, o de pagar-ne una bona part, fou fent que tota una sèrie de personatges tinguessin un programa a TV3. Els dos casos més paradigmàtics són l’Albert Om i el Toni Soler, que s’han fet d’or amb un sol client. Tot i que també hi ha el Bassas. Tot i que també hi ha la Bibiana Ballbé. No tinc temps per mirar si n’hi ha més.

Tot això és un circuit, una trama. L’Oriol Soler, l’editor del diari, és un dels pocs que està net: va veure amb simpatia com ERC li feia la feina bruta, i tot i que va acceptar-la encantat de la vida, d’això no se’l pot culpar perquè seria filar massa prim. I a més a més cal reconèixer-li el punt d’honor d’haver tret el diari l’endemà de les eleccions. Impecable jugada, sí senyor.